KOEMAN CONVERTEIX EL BARÇA EN CAMPIÓ D’EUROPA

 

L’any 1992 el FC Barcelona era possiblement l’únic gran club europeu que no havia guanyat mai la Copa d’Europa, que en canvi si que havien assolit entitats de molt menys potencial i prestigi com el Celtic de Glasgow, el Nottingham Forest (en dues ocasions), l’Aston Villa, l’Steaua de Bucarest o l’Estrella Roja. La societat catalana havia perdut les finals de 1961, a Berna contra el Benfica, i de 1986, a Sevilla davant l’Steaua, en una de les jornades més tristes i doloroses de la seva història.

Durant els prolegòmens de la final, que es va disputar a l’antic estadi londinenc de Wembley, l’entorn barcelonista respirava un ambient, potser no pessimista, però si  almenys de cert temor, doncs nomes feia sis anys que el Barça havia experimentat el desastre de Sevilla. El matx, que va tenir com a rival un llavors extraordinari Sampdoria, entrenat pel serbi Vujadin Boskov i amb la presència de jugadors com Gianluca Pagliuca, Pietro Vierchowod, Toninho Cerezo, Gianluca Vialli o Roberto Mancini, va ser molt igualat i va arribar als 90 minuts reglamentats sense gols.

Quan molts seguidors barcelonistes temien els penals, els mateixos que van provocar la derrota del Sánchez Pizjuán, al minut 111 Eusebio Sacristán va ser objecte de falta molt a prop de l’àrea de l’equip ligur, la qual va transformar Ronald Koeman de manera espectacular, un gol que va donar la primera Copa d’Europa al club català, que d’aquesta forma aprovava la seva històrica assignatura pendent.

El Barça estava passant llavors per una de les èpoques més esplendoroses de la seva història, la de l’anomenat Dream Team de Johan Cruyff, un equip que va representar un abans i un després en la trajectòria de la societat i que comptava, a part de Koeman, l’heroi de la nit londinenca,  amb futbolistes emblemàtics com Andoni Zubizarreta, un joveníssim Pep Guardiola, Michael Laudrup o Hristo Stoitxkov. Aquell col·lectiu, a més de la primera Copa d’Europa, va conquistar quatre Lligues consecutives, però dos anys després del triomf de Wembley, va ser severament derrotat en la final de la Champions League, a Atenes contra el Milan.