FOOTBALL VINTAGE

  Brasil s’havia proclamat campiona del món l’any 1958, a Suècia, i l’any 1962, a Xile, però va fracassar rotundament al certamen celebrat a Anglaterra l’any 1966, on per exemple Pelé Arantes es va lesionar, com ja havia succeït quatre anys abans en terres xilenes, i alguns bicampions van arribar al campionat ja força veterans. A la Copa del Món de Mèxic, l’any 1970, només romanien a la Canarinha el gran Pelé i Mário Zagallo, aquest últim llavors en la funció de seleccionador. En el conjunt sud-americà, a part d’O Rei, destacaven els quatre homes que acompanyaven Pelé al davant: Jairzinho Ventura, que va marcar en la totalitat de partits d’aquell Mundial; Gérson de Oliveira, Tostao Gonçalves i Roberto Rivelino. Brasil va realitzar un campionat espectacular i, després d’eliminar la bicampiona Uruguai en semifinals, en la final disputada a l’estadi Azteca de Ciutat de Mèxic es va imposar calarament per 4 a 1 a una gran Itàlia, vigent campiona d’Europa i que segurament va notar el...

  El FC Barcelona estava realitzant una campanya 1987 / 1988 nefasta, fins el punt que el president Josep Lluís Núñez va decidir destituir el tècnic anglès Terry Venables, l’home que fins a la data li havia donat l’única Lliga, i substituir-lo per l’entrenador madrileny Luis Aragonés. Tanmateix, l’equip blaugrana va anar superant eliminatòries a la Copa del Rei i es va classificar per a la final, la qual va guanyar contra pronòstic al Santiago Bernabéu de Madrid contra la Real Sociedad, equip que aleshores semblava bastant superior al Barça. Després d’aquell inesperat triomf, els integrants de la plantilla barcelonista es van veure amb forces, poc mesurades, de muntar un motí contra el president Núñez. A l’hotel Hesperia, situat al barri barceloní de les Tres Torres, al districte de Sarrià – Sant Gervasi, la quasi totalitat de la plantilla barcelonista, amb la presència del seu tècnic, va demanar la dimissió del president. El majúscul escàndol, al contrari del que pensaven els ...

  L’any 1991, quan l’Estrella Roja de Belgrad es va proclamar campió de la Copa d’Europa, l’antiga Iugoslàvia ja s’havia començat a desmembrar, doncs la petita regió septentrional d’Eslovènia havia assolit la seva independència, però, malgrat que a la veïna Croàcia s’havia proclamat la sobirania i iniciat una guerra contra Sèrbia, la històrica entitat blanc-i-vermella mantenia futbolistes de diferents nacionalitats balcàniques. L’entrenador serbi Ljubomir Petrovic, que després tindria una fugaç experiència amb el RCD Espanyol, disposava de jugadors com el romanès d’origen serbi Miograd Belobedici, campió d’Europa amb l’Steaua de Bucarest cinc anys abans; el croat Robert Prosinecki, el montenegrí Dejan Savicevic, potser l’estrella d’aquell bloc; el macedoni Darko Pancev o els serbis Vladimir Petrovic   i Sinisa Mihajlovic, un portentós llançador de faltes. L’equip de Belgrad es va situar en la final de la Lliga de Campions, que va tenir com a seu l’estadi San Nicola de Bari...

  L’estat espanyol va ser designat per organitzar la Copa del Món corresponent a l’any 1982, en una època bastant decebedora de la selecció espanyola, doncs no havia pogut classificar-se per als Mundials de Mèxic i Alemanya Occidental, disputats respectivament els anys 1970 i 1974, els últims dos certàmens en que no ha estat present, i a Argentina 1978 va ser eliminada a la fase de grups. L’uruguaià José Santamaría, exjugador del mític Real Madrid dels 50 i exentrenador d’èxit de l’Espanyol, va ser designat com a preparador, muntant una selecció en què hi destacaven el porter Luis Miguel Arkonada, el central José Ramón Alexanko, el lateral José Antonio Camacho, el centrecampista Jesús María Zamora o l’extrem Roberto López Ufarte. El combinat de Santamaría va superar pels pèls la primera lligueta del certamen, després d’empatar amb la modestíssima Hondures, vèncer per la mínima, i arran de remuntar, Iugoslàvia, i perdre davant Irlanda del Nord. Posteriorment, a la segona fase de...

  La temporada 1978 / 1979 va ser la primera de Josep Lluís Núñez com a president del FC Barcelona. No va ser una campanya espectacular, doncs l’equip blaugrana només va poder acabar en cinquena posició al campionat de Lliga, però, pel contrari, va realitzar una Recopa extraordinària. L’equip català va superar el Xakhtar Donetsk, el vigent campió Anderlecht, en una eliminatòria història amb remuntada espectacular al Camp Nou; l’Ipswich Town d’un jove entrenador anomenat Bobby Robson i el Beveren, aquest últim en la ronda semifinal, quan Quimet Rifé havia ja substituït el cessat Lucien Muller. La final va tenir com a seu l’estadi Sankt Jakob Park de Basilea, el mateix camp on el Barça havia perdut la seva primera final del torneig una dècada abans contra l’Slovan de Bratislava. El matx va ser força emocionant, igualat i trepidant: José Vicente Sánchez va avançar el conjunt blaugrana, Klaus Allofs va empatar, Rexach va errar un penal, el capità Juan Manuel Asensi va marcar el seg...

  A començaments de la dècada dels 80 hi va haver una guerra entre el Regne Unit i l’Argentina després que l’estat sud-americà, llavors sota una terrible dictadura, envaís l’enclavament britànic de les illes Maldives, a l’Atlàntic Sud. Les tropes de la Gran Bretanya, país aleshores governat per la fèrria primera ministra conservadora Margaret Thatcher, va recuperar ràpidament l’Arxipèlag. Poc anys més tard, a la Copa del Món que va organitzar Mèxic l’any 1986, Argentina i Anglaterra es van trobar aquell cop en un estadi de futbol i l’Albiceleste, la selecció d’un estat ja en democràcia, es va prendre d’alguna manera la revenja, vencent per 2 gols a 1, en un memorable encontre de la gran estrella del combinat sud-americà: Diego Armando Maradona. El millor futbolista mundial del període va fer les dues anotacions del seu equip: el primer gol el va marcar clarament amb la mà, segons Maradona amb la “ma de Déu” quan se li va preguntar si la diana era il·legal, i el segon va ser una...

  L’AC Milan havia patit dos descensos entre finals del decenni dels 70 i començaments de la dècada dels 80, el primer per sanció administrativa i el segon per desmèrits al terreny de joc. Va ser llavors quan Silvio Berlusconi es va fer amb la presidència del club llombard i sorprenentment l’any 1987 va contractar un tècnic modest, desconegut i amb un historial molt pobre: Arrigo Sacchi. Les coses no van començar gens bé per a l’equip rossonero, però Berlusconi va seguir donant confiança a Sacchi, que, a poc a poc, va anar aconseguint bons resultats i, de manera inesperada, doncs el Nàpols de Diego Armando Maradona, campió de l’Scudetto l’any anterior, havia assolit un clar avantatge al capdavant de la classificació, el Milan va conquistar la Lliga italiana, la primera des de 1978, arran d’una espectacular remuntada. Seguidament, el bloc de Sacchi va marcar una època internacional, després d’assolir dues Copes d’Europa consecutives, el 1989, contra l’Steaua de Bucarest al Camp ...

  L’antiga Txecoslovàquia no havia estat present a la Copa del Món d’Alemanya Occidental, l’any 1974, però es va classificar per a la fase final de l’Eurocopa de 1976, a la qual només arribaven quatre seleccions i que va tenir aquell any com a seu l’antiga Iugoslàvia. La primera gran sorpresa del centreeuropeus va ser la victòria en semifinals contra els Països Baixos, finalista i gran sensació de la Copa del Món disputada dos anys abans i que seguia sent liderada al terreny de joc per Johan Cruyff, que dos anys més tard decidiria no assistir al Mundial d’Argentina. En la final, portada e terme a l’estadi Crverna Zvezda de Belgrad, Txecoslovàquia es va avançar amb un gol de Jan Svehlik, Alemanya va igualar per mediació de Dieter Müller, Karol Dobias va tornar a donar avantatge al conjunt entrenat per Vaclav Jezek i Bernd Hölzenbein, en els darrers instants, va portar el matx a la pròrroga, que no va tenir gols. En la tanda de penals, el centrecampista txecoslovac Antonin Panenk...

  En una Copa d’Europa força meritòria en què va eliminar l’Sparta de Praga, el Porto, que assoliria el torneig un any més tard; el vigent campió Juventus i el Göteborg, arran d’una espectacular remuntada al Camp Nou amb un hat trick d’Àngel Pichi Alonso, el FC Barcelona es va classificar per segon cop per al a final de la principal competició de clubs continental, 25 anys després del seu debut, quan va perdre a Berna contra el Benfica. L’equip que aleshores preparava l’anglès Terry Venables, i que comptava amb jugadors com Francisco Javier Urruti, José Ramón Alexanko, Bernd Schuster, Francisco José Lobo Carrasco o Steve Archibald, ho tenia tot a favor: molta més qualitat que el rival, el sorprenent Steaua de Bucarest; una seu propera, com l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, i una massiva presència de seguidors blaugranes, però aquell Barça tenia un gran problema: no sabia aguantar la pressió.  No obstant, se seguida es va poder observar que la final no seria precisament un c...

  No sabria dir si va ser el millor matx de la història del futbol, però segurament si que va suposar la pròrroga més espectacular de tots els temps, la que van disputar les seleccions d’Itàlia i Alemanya Occidental en la Copa del Món organitzada per Mèxic l’any 1970. Curiosament, cap dels dos blocs protagonistes de l’històric encontre eren equips vistosos i espectaculars, doncs els italians eren cèlebres, entre d’altres moltes coses, per l’invent del catenaccio, mentre els alemanys basaven el seu joc fonamentalment per l’ofici, una mentalitat molt sòlida i la força física. En l’Squadra Azzurra, vigent campiona d’Europa i entrenada per Ferruccio Valcareggi, hi destacaven jugadors com Tarcisio Burgnich, el capità Giancinto Facchetti, Sandro Mazzola, Gianni Rivera i Gigi Riva, mentre que al combinat germànic, a les odres de Helmut Schön, hi figuraven Karl – Heinz Schnellinger, Franz Beckenbauer, Wolfgang Overath, el veterà Uwe Seeler o Gerd Müller, màxim anotador del certamen. El...

  L’any 1969, l’Ajax d’Amsterdam, entrenat per Marinus Michels i amb un joveníssim Johan Cruyff com a estrella, va arribar per primer cop a una final de la Copa d’Europa, però el conjunt neerlandès va ser severament derrotat pel Milan. No obstant, no trigaria massa temps l’entitat ajacied en marcar una època en el principal torneig continental de clubs, encara que, sorprenentment, l’any 1970 el primer equip dels Països Baixos en proclamar-se campió va ser el Feyenoord de Rotterdam. L’any 1971, i en un estadi tan emblemàtic com el londinenc de Londres, l’Ajax va conquistar la seva primera Copa d’Europa davant el sorprenent Panathinaicòs dirigit pel mític Ferenc Puskas. Tanmateix, després d’aquell èxit, Michels va acceptar una oferta del FC Barcelona i va ser substituït pel romanès Laszlo Kovacs, fet que va obrir una certa i lògica incertesa. Un any més tard, però, i al proper estadi De Kuyip de Rotterdam, els d’Amsterdam, en l’enfrontament àlgid del que es va anomenar com a futb...

Abans de l’any 1974, la selecció dels Països Baixos, llavors coneguda com a Holanda, només havia jugat una Copa del Món, en el remot any 1938, quan França va organitzar per primer cop un Mundial i en el qual l’equip Oranje va passar pràcticament inadvertit. Però tot va ser molt diferent en el campionat organitzat a la República Federal Alemanya. Holanda comptava l’any 1974 amb un planter, dirigit per Marinus Michels, sensacional, liderat pel millor futbolista mundial de l’època, Johan Cruyff, i en el qual també destacaven homes com Ruud Krol, Johan Neeskens, Johnny Rep o Rob Rensenbrink. Aquell combinat, com havia fet l’Ajax triple campió continental del període, practicava l’anomenat futbol total. Mitjançant un joc atractiu, espectacular i molt ofensiu, l’anomenada Taronja Mecànica (per aquella època es va estrenar el llegendari film d’Stanley Kubrick), va vèncer, pel que fa a la primera fase de grups, la bicampiona mundial Uruguai i Bulgària i va empatar amb Suècia, i, ja a la se...

  Abans de l’explosió els últims anys del París Saint – Germain, fonamentalment gràcies als petrodòlars de Catar, el club que més Lligues franceses havia assolit era l’AS Saint – Etienne, que va transcórrer per una època extraordinària durant la dècada dels 70 del passat segle XX, amb Robert Herbin d’entrenador i jugadors emblemàtics de l’entitat del sud-est de França com Gérard Janvion, Christian López, l’argentí Osvaldo Piazza, Dominique Bathenay o Dominique Rocheteau, que era La seva gran estrella. En aquella època, el Saint – Etienne es va adjudicar quatre Lligues i quatre Copes i va donar un extraordinari rendiment a la Copa d’Europa, torneig en el qual va arribar a les semifinals l’any 1975 i a la gran final l’any 1976, convertint-se en el segon club francès en aconseguir aquesta fita després de l’Stade Reims, que havia perdut les finals de 1956, la de la primera edició del torneig, i 1958 contra el Real Madrid. La mateixa entitat que l’havia deixat fora de la final un an...