FOOTBALL VINTAGE

  Quan només tenia 20 anys i després de ser una de les estrelles de l’Eurocopa de l’any 1980, quan es va proclamar campió amb la selecció alemanya, Bernd Schuster va fitxar pel FC Barcelona i va iniciar una llarga trajectòria de vuit anys al Camp Nou, plena d’alts i baixos, grans partits i diferents escàndols. No oblidaré mai el debut del centrecampista alemany al Camp Nou, en un matx contra l’Atlético de Madrid: Schuster va disputar un immens partit i de seguida es va mostrar com un excel·lent director de joc, passador a llarga distància i llançador de faltes, però també aviat es poder apreciar un tarannà bastant difícil i particular. Després de completar una brillant temporada 1984 / 1985, com a gran estrella de l’equip, dirigit per l’anglès Terry Venables, que va conquistar la Lliga 11 anys després, van començar una sèrie de problemes que van agreujar-se a la trista final de la Copa d’Europa disputada l’any 1986 a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, en què el Barça va caure...

  Una de les grans èpoques per les quals va transitar el FC Barcelona abans de l’arribada com a entrenador de Johan Cruyff va tenir lloc a finals de la dècada dels 50 del segle XX, poc després de l’equip de les Cinc Copes que va entrenar l’hongarès Ferdinand Daucik: la primera etapa com a tècnic al Camp Nou de l’argentí Helenio Herrera, conegut com a el mag i HH. Amb Herrera, que va comptar amb futbolistes tan emblemàtics de la història de la societat catalana com Antoni Ramallets, el capità Joan Segarra, Marià Gonzalvo, Estanislau Basora i el mític Laszlo Kubala, el Barça va assolir dos campionats de Lliga i un torneig de Copa, aconseguint el doblet la campanya 1958 / 1959. Tanmateix, en plena campanya 1960 / 1961, la mateixa de la primera final de la Copa d’Europa del club blaugrana, el tècnic argentí va marxar a l’Inter de Milà, poc després va fitxar un jove Luis Suárez, aleshores estrella al Camp Nou, i va conquistar a la capital llombarda, per exemple, dues Copes d’Europa....

  Itàlia té un brillant palmarès mundialista, amb la consecució de quatre títols, conquistats els anys 1934, 1938, 1982 i 2006, però en una línia bastant irregular també ha viscut importants decepcions, com el fet de no classificar-se per a les dues últimes Copes del Món i, de manera molt especial, la seva experiència al certamen organitzat per Anglaterra l’any 1966. Itàlia havia quedat fora l’any 1962 del Mundial de Xile i, quatre anys més tard, es va classificar per a la Copa del Món d’Anglaterra, en un període en què l’Squadra Azzurra, entrenada per Edmondo Fabbri, comptava amb grans futbolistes com Enrico Albertossi, Tarcisio Burgnich, Giancinto Facchetti, Sandro Mazzola i Gianni Rivera. Durant la fase de grups, Itàlia va quedar enquadrada en un grup amb la Unió Soviètica, Xile i Corea del Nord, selecció que debutava en una Copa del Món i que tot feia presagiar que la seva experiència seria testimonial, però els asiàtics van derrotar el conjunt de Fabbri i l’Squadra Azzurra...

  El Mundial de Brasil, celebrat l’any 1950, va ser especial perquè el torneig tornava després de 12 anys aturat a causa de la II Guerra Mundial. No és estrany que quatre seleccions d’estats que es van mostrar al marge del conflicte, com eren els casos d’Uruguai, Brasil, Suècia i Espanya, fossin les millors del campionat. Espanya es va classificar per a la seva segona Copa del Món (havia participat 16 anys abans al Mundial d’Itàlia) i va arribar amb una excel·lent generació de futbolistes, entre els quals destacaven, sota la direcció de Guillermo Eizaguirre, Antoni Ramallets, Marià Gonzalvo, Estanislau Basora, Piru Gaínza i Telmo Zarra. Espanya va guanyar la totalitat d’encontres de la fase de grups, davant els Estats Units, Xile i Anglaterra. Contra aquesta última, que debutava en una Copa del Món, el combinat espanyol va aconseguir un històric triomf, d’aquests que perduren amb el pas de les dècades, gràcies a un solitari gol de Zarra, cantat apassionadament a la ràdio per Ma...