LA DOLOROSA DERROTA DE SEVILLA

 

En una Copa d’Europa força meritòria en què va eliminar l’Sparta de Praga, el Porto, que assoliria el torneig un any més tard; el vigent campió Juventus i el Göteborg, arran d’una espectacular remuntada al Camp Nou amb un hat trick d’Àngel Pichi Alonso, el FC Barcelona es va classificar per segon cop per al a final de la principal competició de clubs continental, 25 anys després del seu debut, quan va perdre a Berna contra el Benfica.

L’equip que aleshores preparava l’anglès Terry Venables, i que comptava amb jugadors com Francisco Javier Urruti, José Ramón Alexanko, Bernd Schuster, Francisco José Lobo Carrasco o Steve Archibald, ho tenia tot a favor: molta més qualitat que el rival, el sorprenent Steaua de Bucarest; una seu propera, com l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, i una massiva presència de seguidors blaugranes, però aquell Barça tenia un gran problema: no sabia aguantar la pressió. 

No obstant, se seguida es va poder observar que la final no seria precisament un camí planer, doncs el Barça actuava excessivament nerviós, amb certa angoixa i excessivament pressionat i l’Steaua es defensava força bé, per la qual cosa es va arribar amb empat sense gols als 90 minuts reglamentats, marcador que va continuar a la pròrroga, quan Venables va decidir substituir Schuster, que va marxar del camp sense esperar el desenllaç de l’enfrontament.

A la tanda de penals, el porter del conjunt romanès, Helmut Duckadam, va aturar els quatre llançaments barcelonistes, d’Alexanko, Ángel Pedraza, Pichi Alonso i Marcos Alonso, i, tot i que Urruti va rebutjar els dos primers tirs de l’Steaua, l’equip de Bucarest va endur-se la Copa d’Europa per un resultat des dels 11 metres d’2 a 0. Aquella inesperada i terrible derrota va obrir una profundíssima crisi esportiva i social en la societat catalana, fins que l’estiu de 1988 l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou ho va canviar tot.