LA FINAL EUROPEA MÉS IMVERSEMBLANT

 

L’estadi Camp Nou de Barcelona va ser la seu per segona vegada a la història (la primera havia tingut lloc 10 anys abans) de la final de la Copa d’Europa, que van disputar l’any 1999 el Manchester United i el Bayern de Munic, dos dels grans del futbol europeu i mundial. Els britànics, dirigits pel mític entrenador escocès Alex Ferguson, disposaven d’una excel·lent plantilla amb jugadors com Peter Schmeichel, Roy Keane, Paul Scholes, el mediàtic David Beckham i Ryan Giggs, mentre els bavaresos, a les ordres d’Ottmar Hitzfeld, comptaven amb futbolistes com Oliver Kahn, Markus Babbel, el llegendari Lothar Matthäuss, Stefan Effenberg o Mario Basler.

Durant els primers compassos del matx, el mitja punta Basler va avançar el conjunt germànic, que va actuar la major part de l’encontre amb certa comoditat i fins i tot va comptar amb alguna oportunitat per incrementar el marcador davant un Manchester United que semblava excessivament nerviós i insegur, segurament pel fet de disputar la seva primera final del torneig en 31 anys.

Ferguson va decidir donar entrada al terreny de joc com a revulsius als atacants Teddy Sheringham i el noruec Ole Solksjaer, que es van convertir en decisius quan van rematar al fons de la xarxa dos córners en el temps de descompte. De manera inversemblant, el United es va adjudicar el seu segon títol de la Copa d’Europa, ja reconvertida en Lliga de Campions, en un enfrontament en què no va poder comptar per sanció amb dos dels seus pilars: el capità Keane i Scholes.

D’una banda, segurament a causa de la forta i sòlida mentalitat que ha caracteritzat sempre els clubs alemanys, el Bayern es va refer ràpidament d’aquell terrible cop i, només dos anys més tard, conquistaria la seva quarta Copa d’Europa davant el València. En canvi, d’altra banda, el MU hauria d’esperar nou anys per aconseguir el seu tercer títol, enfront el Chelsea, abans de perdre dues finals conta el fantàstic Barça de Pep Guardiola.