Entradas

L’ESCÀNDOL VALENCIENNES

Imagen
  Bernard Tapie era un empresari francès d’èxit que es va convertit a finals de la dècada dels 80 del segle XX en propietari de l’Olympique de Marsella (OM), moment en què es va proposar convertir el conjunt de la Provença en el millor equip de França i Europa, per a la qual cosa no va estalviar diners en fitxatges.  L’any 1991 l’OM es va classificar per primer cop per a una final de la Copa d’Europa, però la pressió de ser el favorit no la va poder superar el grup francès, que va caure a l’estadi San Nicola de Bari, als llançaments de penals, contra l’Estrella Roja de Belgrad, que tenia un gran equip poc abans de la divisió de l’antiga Iugoslàvia. No obstant, dos anys més tard, el conjunt gal va tornar a una final del torneig, ja conegut com a Lliga de Campions, i va succeir el contrari de la final de Bari, doncs l’OM, entrenat pel veterà tècnic belga Raymond Goethals, sortia com a víctima davant l’AC Milan de Fabio Capello, però els francesos van vèncer a l’estadi Olímpic de...

UN GOL DES DE QUASI MIG CAMP

Imagen
  Un dels sobrenoms de l’Atlético de Madrid és el de Pupes i aquest apel·latiu l’està arrastrant des de maig de 1974, quan va caure a la final de la Copa d’Europa, disputada a l’estadi Heysel de Brussel·les, contra el Bayern de Múnic, després que el conjunt bavarès forcés un xoc de desempat de manera inversemblant. Atlético i Bayern, tots dos clubs disputaven per primer cop una final de la Copa d’Europa, van jugar un matx molt igualat a la capital belga i, ja en el temps extraordinari, Luis Aragonés va avançar els espanyols en un magistral tir de falta. Quan l’afecció matalassera estava ja celebrant el títol, el central del Bayern Georg Schwarzenbeck va xutar des de quasi mig camp i va sorprendré el porter Miguel Reina. Dos dies més tard, en una època en què no s’anava directament a la tanda de penals, es va disputar un  encontre de desempat, on va ser preponderant la gran superioritat física que llavors tenien els futbolistes alemanys envers els espanyols, vencent el bavareso...

MANOLO MARCA YA !

Imagen
  La temporada 1976 / 1977, el FC Barcelona anava com un tro i liderava, mitjançant un gran joc, el campionat de Lliga. No obstant, el dia que no s’esperava cap sorpresa ni entrebanc, doncs visitava el Camp Nou el cuer CD Màlaga, enfonsat en la classificació, va sorgir la polèmica. Esteban Vigo, llavors una jove promesa que ja s’havia compromès amb el Barça per a la campanya següent, va avançar els andalusos amb un gol marcat clarament amb la mà i, seguidament, van haver dues accions polèmiques a l’àrea del conjunt visitant. Un enutjat Johan Cruyff, aleshores capità blaugrana, va ser expulsat per l’àrbitre madrileny Ricardo Melero Guaza.  Els dies següents hi va haver una gran polèmica a Barcelona, amb comunicat inclòs de la directiva encapçalada per Agustí Montal, però el cert és que finalment l’estrella neerlandesa, que estava realitzant una extraordinària temporada, va ser sancionat amb tres encontres per insultar el col·legiat, malgrat que llavors Cruyff havia manifestat q...

LA FINAL DE LES AMPOLLES

Imagen
  Transcorria l’any 1968 i l’estat dels dos grans clubs de la Lliga espanyola, Real Madrid i FC Barcelona, era molt diferent: mentre els blancs havien conquistat cinc campionats de la regularitat consecutius entre 1961 i 1965 i havien assolit només feia dos anys la seva sisena Copa d’Europa, els blaugranes es trobaven en una de les seves pitjors crisis esportives de la història, amb els únics títols, pel que fa a la dècada dels 60, d’una Copa i una Copa de Fires. Real Madrid i Barça es van classificar per a la final de Copa, llavors anomenada Copa del Generalíssim, i va tenir com a seu el mateix estadi Santiago Bernabéu, fet que encara feia més favorit el conjunt entrenat per Miguel Muñoz. Tanmateix, la esquadra que dirigia Salvador Artigas va donar la sorpresa i va vèncer l’etern rival gràcies a un gol del defensa madridista Fernando Zunzunegui en pròpia porta. L’àrbitre de l’enfrontament va ser el col·legiat balear Antonio Rigo Sureda, que va tenir una actuació que no va agradar ...

EL PENAL DE BRITO ARCEO

Imagen
  Es disputava la temporada 1989 / 1990, la segona del FC Barcelona amb Johan Cruyff d’entrenador, i el Sevilla FC visitava el Camp Nou en enfrontament del campionat de Lliga. El conjunt blaugrana es va avançar al marcador amb dos gols, però seguidament va arribar la gran polèmica. En un atac del Sevilla, aleshores entrenat per Vicente Cantatore, el barcelonista Ricardo  Serna va fer una clara falta, però força lluny de l’àrea. Sorprenentment, l’àrbitre canari Juan Manuel Brito Arceo, que només tenia 26 anys, va assenyalar el punt de penal, els andalusos van marcar i van iniciar la remuntada (el matx va acabar 3 a 4) davant uns desconcertats jugadors blaugranes.  Les queixes de la directiva barcelonista, llavors presidida per Josep Lluís Núñez, van ser molt dures i l’aleshores màxim mandatari del Comitè Espanyol d’Àrbitres, José Plaza, a diferència del que havia succeït l’any 1970 amb el col·legiat basc Emilio Guruzeta Muro, a qui va defensar aferrissadament, va criticar ...

LA GRAN NIT DE PICHI

Imagen
  Després d’eliminar el vigent campió Juventus en una apassionant eliminatòria de quarts de final, el FC Barcelona es va enfrontar en semifinals de la Copa d’Europa de la campanya 1985 / 1986 a l’IFK Göteborg, club que havia assolit quatre anys abans de manera sorprenent la Copa de la UEFA. En l’encontre d’anada, disputat a la ciutat escandinava, el Göteborg va derrotar per un clar 3 a 0 el Barça, que va jugar un pèssim partit, però en el matx de tornada al Camp Nou, l’equip que dirigia el tècnic anglès Terry Venables va igualar l’eliminatòria amb un hat trick del davanter castellonenc Àngel Pichi Alonso. El conjunt català es va classificar per a la seva segona final de la Copa d’Europa als penals.  Malauradament per a la institució catalana, el conjunt de Venables va perdre aquella final a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla contra l’Steaua de Bucarest, en una de les grans decepcions de la història del club barcelonista, que va ser incapaç, en aquella trista nit andalusa, de ...

UN FUTBOLISTA INDOMABLE

Imagen
  De vegades la vida, durant la infància i l’adolescència, et pot marcar per bé i per malament i en el cas de José Cano, més conegut com a Canito, va succeir la segona de les probabilitats, doncs un caràcter complicat i difícil el va acompanyar durant tota la seva carrera esportiva.  Canito es va formar a la pedrera del RCD Espanyol i, ja una vegada al primer equip blanc-i-blau, que llavors tenia la seva seu a l’estadi de Sarrià, es va erigir com un futbolista d’exquisida tècnica, que podia actuar tant de defensa lliure com al centre del camp, però també va mostrar un tarannà polèmic. Malgrat diferents actes d’indisciplina, Canito va deixar Sarrià, va creuar la Diagonal i va fitxar pel FC Barcelona. Al Camp Nou, el futbolista català mai es va acabar d’integrar, no va comptar amb la continuïtat necessària i va seguir mostrant un caràcter indomable, tot i que amb Helenio Herrera, que el va situar de davanter centre, va tenir una petita revifalla.  A continuació, el jugador ...