FOOTBALL VINTAGE

  Després de guanyar cinc Copes d’Europa consecutives entre 1956 i 1960, les cinc primeres edicions del torneig, el Real Madrid es va encallar amb l’arribada de la dècada dels 60, quan per exemple va perdre les finals de 1963, contra el Benfica, i 1965, davant l’Inter. Pel contrari, entre els anys 1961 i 1965, l’equip madridista, de la mà del mític entrenador Miguel Muñoz, va conquistar cinc campionats de Lliga consecutius, marca que només ha pogut ser igualada per una altra generació de futbolistes blancs, la de la dècada dels anys 80.  Curiosament, quan per fi el conjunt blanc va assolir la seva sisena Copa d’Europa, a l’estadi Heysel de  Brussel·les davant el sorprenent Partizan de Belgrad, el grup de Muñoz va ser incapaç de renovar el títol de Lliga. En l’esquadra que va conquistar el trofeu a la capital belga, anomenat el Madrid Ye Ye, hi destacaven homes com Ignacio Zoco, Pirri Martínez, Manuel Velázquez, Amancio Amaro o el veterà Paco Gento. Seguidament, el Real Ma...

  Durant la dècada dels anys 60 del passat segle XX, la Federació Espanyola de Futbol, segurament a instàncies del règim franquista, va decidir tancar les fronteres i prohibir l’adquisició de futbolistes estrangers.  No obstant, el que si podien fer els diferents clubs espanyols era contractar jugadors de fora amb avantpassats espanyols, els anomenats oriünds, que tantes polèmiques van portar en alguns casos. Va ser aleshores quan el president barcelonista Enric Llaudet es va fer amb els serveis del brasiler Walter Da Silva. Fos perquè el futbolista no tenia els papers en regla per formar part de la plantilla blaugrana o fos perquè el règim franquista no li posava gens fàcils les coses a la institució blaugrana, el cert és que Da Silva mai va poder disputar un matx oficial amb el Barça. Quan els periodistes li van preguntar a Llaudet que faria amb el jugador si finalment no obtenia el permís, el president va contestar que el contractaria com a xòfer.  Després de reobrir-s...

  L’equip de les Cinc Copes, liderat pel mític Laszlo Kubala, va deixar petit l’antic estadi de les Corts i va portar la directiva presidida per Francesc Miró Sans a construir el Camp Nou, obra que es va encarir de forma notòria a causa de diferents factors fins a la seva inauguració el dia de la Mercè de l’any 1957. La crisi econòmica derivada dels sobrecostos del nou estadi, que va obligar vendre Luis Suárez a l’Inter de Milà; la marxa del tècnic argentí Helenio Herrera, que també va fitxar per l’esquadra llombarda; la retirada de mites com Antoni Ramallets i Laszlo Kubala o la dolorosa derrota en la final de la Copa d’Europa de 1961, contra el Benfica a Berna, van obrir la pitjor decadència del club català en la seva era moderna. L’entitat barcelonista va romandre 14 anys sense assolir el campionat de Lliga i, durant aquesta autèntica travessa pel desert, el conjunt blaugrana només va conquistar tres Copes, els anys 1963, 1968 i 1971, i una Copa de Fires, l’any 1966. Futbolistes...

  Johan Cruyff està considerat el millor futbolista del món pel que fa a la dècada dels 70 del passat segle XX, quan per exemple va conquistar tres Copes d’Europa consecutives amb l’AFC Ajax, li va donar la primera Lliga en 14 anys al FC Barcelona, en una memorable temporada al Camp Nou, i va disputar amb els Països Baixos la final del Mundial de 1974. Després de cinc anys al Barça, on va tenir una línia una mica irregular, en què va compaginar temporades magnifiques amb altres més decebedores, com la que va coincidir amb l’entrenador alemany Hennes Weisweiler, Cruyff va deixar la institució catalana i, com van fer moltes estrelles veteranes d’aquella època, va marxar als Estats Units, concretament als Washington Diplomats. Després de la seva experiència nord-americana, l’estrella neerlandesa va sorprendre tothom i va fitxar per la UE Llevant, llavors club de segona divisió. L’experiència de Cruyff a l’equip granota, que curiosament també porta una indumentària blaugrana, no va ser...

  Només amb 17 anys, Edson Arantes, conegut popularment com a Pelé, va proclamar-se campió del món amb la selecció brasilera l’any 1958 a Suècia, en un certamen en que també van brillar el centrecampista Didí Pereira, que tindria una decebedora experiència al Real Madrid, i Garrincha Dos Santos, un dels millors extrems dribladors de la història. Tanmateix, en una època en què per exemple va assolir dues Copes Libertadores i dues Copes Intercontinentals amb el Santos FC, Pelé va caure lesionat durant el transcursos de les fases de grups de les Cops del Món organitzades a Xile i Anglaterra, respectivament els anys 1962 i 1966. En el primer dels casos, la Seleçao no s’han va ressentir i va conquistar el seu segon títol mundial, entre d’altres raons, pel magnífic torneig realitzat per Garrincha i perquè el substitut d'O Rei, Amarildo Tavares, va efectuar un extraordinari campionat. En el segon del casos, si que es va a trobar a faltar molt l’absència de Pelé, doncs Brasil va quedar eli...

  La primera Copa del Món en què va destacar clarament la selecció francesa va ser a l’organitzada l’any 1958 a Suècia, on el combinat Bleu, que havia decebut 20 anys abans al Mundial en què va ser amfitrió, va acabar en tercera posició amb una generació de futbolistes extraordinaris.  Entre els homes amb què comptava el seleccionador Albert Batteux es trobaven el capità Roger Marché, Raymond Kopa, Roger Piantoni, Jean Vicent o el davanter centre Just Fontaine, que va marcar una espectacular xifra de gols, 13 dianes en sis partits, és a dir, una mitjana de més de dues anotacions per matx, que mai ha pogut ser superada. Aquella brillant França, però, no va poder superar en semifinals la potentíssima Brasil, que acabaria conquistant la seva primera Copa del Món. Tanmateix, el grup de Batteux, que anteriorment s’havia imposat a Paraguai, Iugoslàvia, Escòcia i Irlanda del Nord, va vèncer la vigent campiona Alemanya Occidental en la lluita pel tercer lloc.  Des de la dècada de...

  Brasil havia viscut un autèntic drama l’any 1950, quan va perdre com a amfitrió el partit decisiu de la lligueta final de la Copa del Món contra Uruguai, després que els gols de Juan Schiaffino i Alcides Ghiggia remuntessin  la diana inicial d’Albino Friaça, que donaven el segon títol mundial al combinat celeste. Quatre anys més tard, segurament encara afectada per la dolorosa derrota de Maracaná, la Seleçao va realitzar un pobríssim paper a la Copa del Món de l’any 1954, disputada a la llunyana i freda Suïssa, dos factors més que podrien haver estat obstacles per al combinat brasiler.  Brasil es va presentar quatre anys després a un altre estat llunyà i fred, Suècia, amb un planter, dirigit per Vicente Feola, on hi destacaven futbolistes com Zito Miranda, Didí Pereira, Vavá Neto i dos joveníssims jugadors amb una tècnica excel·lent: els mítics Garrincha Dos Santos, de 18 anys, i Pelé Arantes, qui es convertiria en el millor del món i que aleshores comptava només amb 17...