Entradas

DEFENSES QUE FEIEN POR

Imagen
  Alguns analistes pensen que si Leo Messi o Cristiano Ronaldo haguessin jugat durant les dècades dels 70 i 80 del passat segle XX, no haurien rendit a l’espectacular nivell que ho han fet en la seva època. Tot i que crec que l’argentí i el portuguès també llavors s’haurien convertit en els millors, si que és cert que han pogut evitar defenses duríssims d’aquells decennis. En aquella època van actuar defenses que realment feien por als adversaris i podem destacar jugadors com Pedro de Felipe i Gregorio Benito (Real Madrid), Eladio Silvestre i Migueli Bernardo (FC Barcelona), Iselín Santos Ovejero (foto) i Rubén Panadero Díaz (Atlético Madrid) o Andoni Goikoetxea i Íñigo Lizarazu (Athletic Club). Cèlebre va ser l’Atlético dels anys 70, una entitat que va arribar a disputar la final de la Copa d’Europa de 1974. Es tractava d’una època en què no tots els partits s’oferien en directe per televisió, només els resums que emetia l’històric programa de Televisió Espanyola “Estudio estadio”...

LA MARXA DE MARADONA DEL BARÇA

Imagen
  Diego Maradona va fitxar pel FC Barcelona l’estiu de l’any 1983 i, tot i que va protagonitzar jugades i gols espectaculars, i va guanyar una Copa del Rei, una Copa de la Lliga i una Supercopa d’Espanya, es va tractar d’una experiència amb varis factors negatius, com el fet de no poder assolir la Lliga ni cap torneig europeu, l’hepatitis de la primera temporada, la greu lesió de la segona campanya, les addiccions que ja van fer acte de presència o el seu enfrontament al president Josep Lluís Núñez. Després de la penosa i vergonyosa final de la Copa del Rei de l’any 1984, disputada a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid entre Athletic Club de Bilbao i Barça, que va finalitzar amb triomf del conjunt biscaí i que va acabar amb una tangana descomunal, en la qual l’argentí en va ser un dels tristos protagonistes, el futbolista sud-americà va decidir deixar el Camp Nou, com també va fer el seu compatriota César Menotti, i va acceptar l’oferta de l’SSC Nàpols. Després d’abandonar la ...

LA GRAN TARDA DE HANSI KRANKL

Imagen
  Es disputava la Lliga 1978 / 1979, la qual el FC Barcelona havia començat de forma molt irregular i acabaria de manera força decebedora, doncs ocuparia una discretíssima cinquena posició. No obstant, aquell Barça, que va acabar aixecant la seva primera Recopa a Basilea, va realitzar alguns encontres espectaculars al Camp Nou. Un dels partits més extraordinaris jugats pel conjunt barcelonista al seu estadi el va disputar a principis de l’any 1979 davant el Rayo Vallecano, en que l’equip que dirigia Lucien Müller es va imposar per 9 a 0, en una tarda memorable del golejador austríac Hansi Krankl, que va marcar un repòquer de gols. L’any 1978, Krankl va guanyar la Bota d’Or com a integrant de la plantilla del Rapid de Viena i va brillar amb la selecció austríaca al Mundial d’Argentina, després del qual el va fitxar el Barça, amb qui va realitzar una extraordinària campanya inicial, en què, a més de ser clau en la consecució de la Recopa, va obtenir el trofeu Pichichi. No obsta...

O LLIGA O COPA D’EUROPA

Imagen
  Després de guanyar cinc Copes d’Europa consecutives entre 1956 i 1960, les cinc primeres edicions del torneig, el Real Madrid es va encallar amb l’arribada de la dècada dels 60, quan per exemple va perdre les finals de 1963, contra el Benfica, i 1965, davant l’Inter. Pel contrari, entre els anys 1961 i 1965, l’equip madridista, de la mà del mític entrenador Miguel Muñoz, va conquistar cinc campionats de Lliga consecutius, marca que només ha pogut ser igualada per una altra generació de futbolistes blancs, la de la dècada dels anys 80.  Curiosament, quan per fi el conjunt blanc va assolir la seva sisena Copa d’Europa, a l’estadi Heysel de  Brussel·les davant el sorprenent Partizan de Belgrad, el grup de Muñoz va ser incapaç de renovar el títol de Lliga. En l’esquadra que va conquistar el trofeu a la capital belga, anomenat el Madrid Ye Ye, hi destacaven homes com Ignacio Zoco, Pirri Martínez, Manuel Velázquez, Amancio Amaro o el veterà Paco Gento. Seguidament, el Real Ma...

UN XÒFER PER A ENRIC LLAUDET

Imagen
  Durant la dècada dels anys 60 del passat segle XX, la Federació Espanyola de Futbol, segurament a instàncies del règim franquista, va decidir tancar les fronteres i prohibir l’adquisició de futbolistes estrangers.  No obstant, el que si podien fer els diferents clubs espanyols era contractar jugadors de fora amb avantpassats espanyols, els anomenats oriünds, que tantes polèmiques van portar en alguns casos. Va ser aleshores quan el president barcelonista Enric Llaudet es va fer amb els serveis del brasiler Walter Da Silva. Fos perquè el futbolista no tenia els papers en regla per formar part de la plantilla blaugrana o fos perquè el règim franquista no li posava gens fàcils les coses a la institució blaugrana, el cert és que Da Silva mai va poder disputar un matx oficial amb el Barça. Quan els periodistes li van preguntar a Llaudet que faria amb el jugador si finalment no obtenia el permís, el president va contestar que el contractaria com a xòfer.  Després de reobrir-s...

14 ANYS DE SEQUERA

Imagen
  L’equip de les Cinc Copes, liderat pel mític Laszlo Kubala, va deixar petit l’antic estadi de les Corts i va portar la directiva presidida per Francesc Miró Sans a construir el Camp Nou, obra que es va encarir de forma notòria a causa de diferents factors fins a la seva inauguració el dia de la Mercè de l’any 1957. La crisi econòmica derivada dels sobrecostos del nou estadi, que va obligar vendre Luis Suárez a l’Inter de Milà; la marxa del tècnic argentí Helenio Herrera, que també va fitxar per l’esquadra llombarda; la retirada de mites com Antoni Ramallets i Laszlo Kubala o la dolorosa derrota en la final de la Copa d’Europa de 1961, contra el Benfica a Berna, van obrir la pitjor decadència del club català en la seva era moderna. L’entitat barcelonista va romandre 14 anys sense assolir el campionat de Lliga i, durant aquesta autèntica travessa pel desert, el conjunt blaugrana només va conquistar tres Copes, els anys 1963, 1968 i 1971, i una Copa de Fires, l’any 1966. Futbolistes...

L’EXTRANYA DECISIÓ DE JOHAN CRUYFF

Imagen
  Johan Cruyff està considerat el millor futbolista del món pel que fa a la dècada dels 70 del passat segle XX, quan per exemple va conquistar tres Copes d’Europa consecutives amb l’AFC Ajax, li va donar la primera Lliga en 14 anys al FC Barcelona, en una memorable temporada al Camp Nou, i va disputar amb els Països Baixos la final del Mundial de 1974. Després de cinc anys al Barça, on va tenir una línia una mica irregular, en què va compaginar temporades magnifiques amb altres més decebedores, com la que va coincidir amb l’entrenador alemany Hennes Weisweiler, Cruyff va deixar la institució catalana i, com van fer moltes estrelles veteranes d’aquella època, va marxar als Estats Units, concretament als Washington Diplomats. Després de la seva experiència nord-americana, l’estrella neerlandesa va sorprendre tothom i va fitxar per la UE Llevant, llavors club de segona divisió. L’experiència de Cruyff a l’equip granota, que curiosament també porta una indumentària blaugrana, no va ser...